-
La família és la cèlula que ens acompanya al llarg de la vida. Quasi
totes les persones neixem en el sí d’una família i morim deixant-ne els
descendents. Si aquesta no té problemes de relació entre els membres més
propers, i és el lloc on se’ns valora pel que som, no pel que sabem, tenim o
tindrem, anem bé.
- Partint
d’aquesta suposició i quan es diu que no té problemes, s’ha d’interpretar que
en té però se’n surt més aviat o més tard, i
si hi ha entre els membres d’aquesta família una persona amb depressió més o
menys seriosa, es pot ajudar de moltes maneres.
- En
principi la persona o persones més afins a ella i més properes han de saber bé
què és una depressió, de quin tipus és la del familiar, i si convé i el malalt
no s’hi oposa acompanyar-lo al especialista en salut mental que serà el
psiquiatra o el psicòleg o tots
dos alhora.
-
Hi ha molts manuals escrits sobre depressió i quasi tots tracten aquest
tema recomanant sobretot dues coses; comprensió
i paciència.
- Comprensió
perquè la depressió no es veu ni té veu. És veritat que hi ha manifestacions
externes com tenir mala cara, estar moltes hores al llit, no participar en les
converses…, però avui en dia que tots anem amb presses i fem moltes coses, de
vegades no posem atenció ni veiem aquests detalls externs, i pot comparar-se a una persona que
porta un braç enguixat, perquè en aquest cas el guix es veu i l’ajudem a posar
i treure’s la roba, en canvi en la depressió no es veu el guix i la malaltia és
molt pitjor perquè és interna, colpidora, dura, sobretot si es tracta d’una
depressió endògena que no té un factor desencadenant sinó que és biològica i
quasi sempre heretada, i els que envolten al malalt encara ho entenen menys.
- En
principi i quan en prenem consciència es poden insinuar al malalt coses per
distreure’s a casa com pot ser: mirar fotografies, posar una pel.lícula en DVD,
escoltar música relaxant, però no es pot insistir perquè si no s’està en bones
condicions, en lloc de distreure’l, se’l perjudica notablement.
-
Amb la depressió generalment un mateix ja nota la falta d’ interés
per a tot, per tant la majoria de vegades és millor deixar a la persona
tranquil.la a la seva habitació o anar-hi a fer-li companyia mentre es llegeix
un diari o un llibre sense comentar res.
-
Quan penso en aquest tema, sovint recordo una persona que va tenir
una depressió endògena severa, i s’ho passava molt malament perquè un familiar
que vivia amb ella no entenia res de res. És més, el malalt sentia des de
l’habitació o la sala d’estar com l’altre –fent-ne un drama de la situació-, explicava per telèfon o davant
una visita d´algun familiar o amic que s’interessava pel seu estat, que si la baixa laboral feia
molt temps que la tenia i podia perdre la feina…, que no tenia voluntat per
col.laborar en cap cosa de la casa…, ni en la higiene personal si no se l’hi
insistia…, etc. El pobre estava molt preocupat i patint per si requeia perquè
en lloc d’ajudar-lo, els comentaris i l’actitud d’aquest familiar eren del tot
contrapruduents, ja que si una persona quan està en una crisi depressiva ja
perd l’autoestima, se sent inútil, i que és una càrrega per a la família
pensant en alguns casos fins i tot en el suicidi, amb aquests comentaris tan
negatius s’ho passava fatal.
- Què
cal fer doncs?. En molts casos es bo que alguna persona de la família vagi a la
consulta del metge que tracte al malalt i demani assessorament. El professional
informa del tipus i grau de la depressió, els fàrmacs que es pren actualment i
els efectes que poden produir-li com; son, malhumor, molta gana o desgana a
l’hora dels àpats, etc. També dóna la seva opinió sobre com se’l pot ajudar en
el moment present, suggerint pautes de comportament que no l’ensorrin més;
valorar qualsevol esforç que faci, donar-li recolzament afectiu i procurar
tenir una bona convivència. En definitiva és ajut mútu, implicant-s’hi els que
conviuen amb el malalt i si cal alguns membres més de la família
-
Veure al malat com a persona que pateix, sense caure en el “paternalisme”
o en fer per a ell coses que per sí sol pot fer, més quan ja va millorant una
mica. Adaptar-se tots a la situació sense fer-ne tragèdia, sinó procurar que no
es trenqui la comunicació aportant idees perquè la vida en família es visqui el
més normal possible.
- També
es pot ajudar a fer que es prengui tota la medicació prescrita, i a mida que
vagi millorant una mica i sigui prudent, tenir una conversa distesa de coses
que li interessen habitualment quan no té la crisi, donar un petit passeig, etc.
- En
alguns centres hospitalaris hi ha Hospital de Dia, tenint molt contacte amb els
familiars. Jo en concret vaig viure aquesta experiència. Es feien tallers amb
algun familiar i l’usuari de l’Hospital de Dia un cop per setmana, on
s’exposava un cas que després es treballava per grups, i al final la psiquiatra
veient els resultats de cada grup, deia el que era correcte i el que no,
raonant el que havíem posat. A mi em va acompanyar tots els dies una germana,
l’altra per raons professionals no va poder venir, i he de dir que a partir
d’aquestes xerrades vaig notar una millor entesa amb la que va venir als
tallers de l’Hospital de Dia, inclús amb els familiars que conviuen amb ella. O
sia que per a mi va ser molt positiu.
-
Com a conclusió penso que l’amor és intiutiu, savi, pacient i amb
aquestes actituds a la família amb la que es conviu, el seguiment dels professionals i l’ajut dels fàrmacs, es pot tornar a somriure.
M. Carme
Samaranch
