martes, 11 de diciembre de 2012

Paper de l'entorn familiar per ajudar a una persona que pateixi depressió



 -    La família és la cèlula que ens acompanya al llarg de la vida. Quasi totes les persones neixem en el sí d’una família i morim deixant-ne els descendents. Si aquesta no té problemes de relació entre els membres més propers, i és el lloc on se’ns valora pel que som, no pel que sabem, tenim o tindrem, anem bé.


-   Partint d’aquesta suposició i quan es diu que no té problemes, s’ha d’interpretar que en té però se’n surt més aviat o més tard,  i si hi ha entre els membres d’aquesta família una persona amb depressió més o menys seriosa, es pot ajudar de moltes maneres.


-    En principi la persona o persones més afins a ella i més properes han de saber bé què és una depressió, de quin tipus és la del familiar, i si convé i el malalt no s’hi oposa acompanyar-lo al especialista en salut mental que serà el psiquiatra o el psicòleg o  tots dos alhora.


-   Hi ha molts manuals escrits sobre depressió i quasi tots tracten aquest tema recomanant sobretot dues coses;  comprensió i paciència.


-   Comprensió perquè la depressió no es veu ni té veu. És veritat que hi ha manifestacions externes com tenir mala cara, estar moltes hores al llit, no participar en les converses…, però avui en dia que tots anem amb presses i fem moltes coses, de vegades no posem atenció ni veiem aquests detalls externs, i pot  comparar-se a una persona que porta un braç enguixat, perquè en aquest cas el guix es veu i l’ajudem a posar i treure’s la roba, en canvi en la depressió no es veu el guix i la malaltia és molt pitjor perquè és interna, colpidora, dura, sobretot si es tracta d’una depressió endògena que no té un factor desencadenant sinó que és biològica i quasi sempre heretada, i els que envolten al malalt encara ho entenen menys.


-    En principi i quan en prenem consciència es poden insinuar al malalt coses per distreure’s a casa com pot ser: mirar fotografies, posar una pel.lícula en DVD, escoltar música relaxant, però no es pot insistir perquè si no s’està en bones condicions, en lloc de distreure’l, se’l perjudica notablement.


-    Amb la depressió generalment un mateix ja nota la falta d’ interés per a tot, per tant la majoria de vegades és millor deixar a la persona tranquil.la a la seva habitació o anar-hi a fer-li companyia mentre es llegeix un diari o un llibre sense comentar res.


-     Quan penso en aquest tema, sovint recordo una persona que va tenir una depressió endògena severa, i s’ho passava molt malament perquè un familiar que vivia amb ella no entenia res de res. És més, el malalt sentia des de l’habitació o la sala d’estar com l’altre –fent-ne un drama de la situació-,  explicava per telèfon o davant una visita d´algun familiar o amic que s’interessava pel seu estat,  que si la baixa laboral feia molt temps que la tenia i podia perdre la feina…, que no tenia voluntat per col.laborar en cap cosa de la casa…, ni en la higiene personal si no se l’hi insistia…, etc. El pobre estava molt preocupat i patint per si requeia perquè en lloc d’ajudar-lo, els comentaris i l’actitud d’aquest familiar eren del tot contrapruduents, ja que si una persona quan està en una crisi depressiva ja perd l’autoestima, se sent inútil, i que és una càrrega per a la família pensant en alguns casos fins i tot en el suicidi, amb aquests comentaris tan negatius s’ho passava fatal.


-     Què cal fer doncs?. En molts casos es bo que alguna persona de la família vagi a la consulta del metge que tracte al malalt i demani assessorament. El professional informa del tipus i grau de la depressió, els fàrmacs que es pren actualment i els efectes que poden produir-li com; son, malhumor, molta gana o desgana a l’hora dels àpats, etc. També dóna la seva opinió sobre com se’l pot ajudar en el moment present, suggerint pautes de comportament que no l’ensorrin més; valorar qualsevol esforç que faci, donar-li recolzament afectiu i procurar tenir una bona convivència. En definitiva és ajut mútu, implicant-s’hi els que conviuen amb el malalt i si cal alguns membres més de la família


-    Veure al malat com a persona que pateix, sense caure en el “paternalisme” o en fer per a ell coses que per sí sol pot fer, més quan ja va millorant una mica. Adaptar-se tots a la situació sense fer-ne tragèdia, sinó procurar que no es trenqui la comunicació aportant idees perquè la vida en família es visqui el més normal possible.


-   També es pot ajudar a fer que es prengui tota la medicació prescrita, i a mida que vagi millorant una mica i sigui prudent, tenir una conversa distesa de coses que li interessen habitualment quan no té la crisi, donar un petit passeig, etc.


-     En alguns centres hospitalaris hi ha Hospital de Dia, tenint molt contacte amb els familiars. Jo en concret vaig viure aquesta experiència. Es feien tallers amb algun familiar i l’usuari de l’Hospital de Dia un cop per setmana, on s’exposava un cas que després es treballava per grups, i al final la psiquiatra veient els resultats de cada grup, deia el que era correcte i el que no, raonant el que havíem posat. A mi em va acompanyar tots els dies una germana, l’altra per raons professionals no va poder venir, i he de dir que a partir d’aquestes xerrades vaig notar una millor entesa amb la que va venir als tallers de l’Hospital de Dia, inclús amb els familiars que conviuen amb ella. O sia que per a mi va ser molt positiu.


 -    Com a conclusió penso que l’amor és intiutiu, savi, pacient i amb aquestes actituds a la família amb la que es conviu, el seguiment  dels professionals i l’ajut dels fàrmacs, es pot  tornar a somriure.

M. Carme Samaranch

Concierto para instrumentos desafinados

Libro . - Autor: Dr. Juan Antonio Vallejo-Nágera (1926-1990).

 -   Fue Catedrático de Psiquiatría y Psicología de la Universidad Complutense (hasta el año 1974), y director del Instituto Nacional de Pedagogía Terapeútica y del Centro de Investigaciones Psiquiátricas de Madrid. Sus obras didácticas de psiquiatría han alcanzado gran difusión de modo especial “Introducción a la Psiquiatría”.

-   En el libro “Concierto para instrumentos desafinados”, el autor narra historias de enfermos de un centro psiquiátrico de Madrid, donde los protagonistas son los enfermos y sus anécdotas, las cuales casi siempre van ligadas a la enfermedad mental que padece cada uno de ellos.

-   Cuando él comienza sus estudios las teorías estaban cambiando y la psicología se inclinaba hacia el ambiente social y físico (años 40-50). Se introdujeron los primeros fármacos y cada vez se intentaban nuevas estrategias más humanitarias y liberales en los hospitales psiquiátricos,  procurando no separar a los pacientes de su ambiente social, siempre que ésto no conllevase ningún riesgo

-   Al hablar de las enfermedades mentales que se tratan están entre otras; el Delirio de Grandezas –sobreestimación delirante de las propias capacidades-, el Autismo –trastorno grave de comunicación y conducta de la infancia que hace que el niño sea incapaz de utilizar el lenguaje con sentido o de procesar la información que recibe en su entorno-, la Regresión –acción del enfermo mental a regresar a etapas iniciales de su desarrollo, como puede ser la niñez,  y olvidar lo aprendido después, la Depresión –enfermedad mental que produce tristeza, congoja, desconsuelo, pesimismo, remordimiento y desesperanza,  la Esquizofrenia –que el autor la define como una rotura de la mente, fundamentalmente en dos planos, por un lado sentimientos y pensamientos y por otro lado, rotura de la relación con el mundo exterior…-, etc.

-   La frase que mejor resume la opinión final del autor es; “Jamás he vuelto a sentirme superior ante alguien a quién el destino ha dado menos oportunidades”, y a mi entender esto demuestra mucha sensibilidad, humildad y humanidad hacia las personas que se mencionan en el libro y también hacia todas las que padecen enfermedades mentales, sean del tipo que sean.

-   Lo leí hace mucho tiempo, cuando se tenían muy pocos conocimientos de la psicología y la psiquiatría. Hoy posiblemente si lo releyera lo encontraría falto de nuevos tipos de enfermedades mentales y de las correspondientes explicaciones médicas, pero no le cambiaría el carácter marcadamente humano que lo hace casi imprescindible para los que se quieran dedicar a esta entusiasta pero difícil profesión.

M. Carme Samaranch



- Nota.- Otro libro que poseo y he leído del mismo autor es “Ante la depresión” en el que la editorial comenta ; -es un libro insustituible para todo el que convive con un deprimido-.


La humanización de los profesionales de los hospitales mentales




- Entre las múltiples asignaturas que han de estudiar las personas que se preparan para ejercer su profesión en hospitales donde se tratan enfermedades mentales, no sé si existe alguna que tenga relación directa con la humanización en el trato con el paciente, pero a mi juicio, de no ser así, se debería incluir en el programa.

- Los psiquiatras y psicólogos, normalmente visitan en su despacho o si estás internado en planta vienen a la habitación en caso de estar en la cama, y por lo general son poco explícitos porqué muchas veces vienen con interinos, y piensas que antes de decirte algo sobre tu estado de salud quieren confrontar opiniones.

- Pero por lo que se refiere al personal auxiliar, hay algunas enfermeras o auxiliares que a pesar de haber cursado los estudios oportunos en cada caso, y haberse decidido por esta especialidad, parece que el factor humano cuenta muy poco, y para los pacientes aquejados de cualquier enfermedad mental, que tienen la sensibilidad a flor de piel, que les traten con desapego e incluso con abuso de autoridad, es muy doloroso.

- Es evidente que si están internados hay unos horarios y unas pautas que cumplir para la buena organización del hospital, que suelen estar escritas en lugares bien visibles y si no las recuerdan pueden ir a verlas en cualquier momento, pero no tener en cuenta que una persona se puede despistar, o que está en su habitación –cuando debería estar en el comedor, o en el taller,porqué no se ve con fuerzas para estar con el resto de compañeros- e irla a buscar de una manera brusca, poco educada, displicente, hace sentir muy mal al enfermo. 

- Ya se da por sentado que no se hace aposta, pero como en todas las disciplinas en esta profesión también suelen hacer cursillos para estar al día de las nuevas necesidades del enfermo, y una muy importante es el sentirse tratado como persona, con nombre propio, y no ser uno más del resto. En definitiva propondría hacer un repaso de la humanización y cómo mejorar las pautas de conducta de los profesionales hacia los pacientes, para que éstos que ya están incómodos porqué se mueven en un entorno que no es el habitual, se sientan atendidos con más calidez humana.


M. Carme Samaranch


L'atur, la crisi econòmica, un símptoma clar de depressió en els nostres dies


-    La depressió s’ha disparat a nivell mundial, pels problemes globals que pateix cada persona en el seu entorn i en la societat en que vivim. No fa gaires dies un psiquiatra de renom va escriure en un  diari que quan una persona es sent decaiguda o trista, durant els àpats és millor no posar el televisor, perquè sol coincidir amb l’hora de les notícies i com expliquen i ensenyen moltes desgràcies ja sigui per guerres, terrorisme o desastres naturals, cal sortir d’aquesta espiral i conversar o si s’està sol posar música, pel bé de la psique.

-    Les estadístiques són realment alarmants, i m’atreviria a dir que és una de les enfermetats més freqüents actualment, portant en alguns casos al suicidi, i no es dóna pas només en els nivells d’ un baix status social o en el cas de països del tercer món, sinó a gran escala, incloent-hi també aquells que no estan en una forta crisi econòmica.

-    Bé, doncs rellegint l’enunciat de l’article comprenem perfectament que les tres coses afecten i molt a les persones que es troben en alguna d’aquestes situacions, i a més no és normalment d’avui per demà, sinó que abans s’ha creat un mal ambient al treball, o es veu venir la situación de crisi económica perquè entren pocs ingressos a la llar, la qual cosa fa que la depressió comenci sense que la persona malalta se’n adoni.

-   Tenint en compte que la depressió és un transtorn mental que aboca a la tristesa, alteracions del son, i pèrdua de l’autoestima, entre d’altres símptomes, deduïm que les persones afectades moltes vegades van en primer lloc al metge de família per explicar el que els passa, i ben aviat aquest s’adona que la situació del pacient l’ha portat a tenir una malaltia mental, tractant-se majoritàriament d’una depressió exògena reactiva, que és la que té un desencadenant, és a dir li ha vingut provocada per algun factor extern difícil de superar per sí sol.

-   No sóc pas erudita en el tema, però he estat ingressada en hospitals mentals, i vull aclarir que una depressió exògena, és la que té un factor desencadenant, com és el cas que ens ocupa.

-   Quan una persona veu que no té feina ni recursos econòmics i moltes vegades una família al seu càrrec, és molt previsible que hagi d’anar a la consulta dels especialistes en salut mental; el psiquiatra i/o el psicòleg i en principi després de les primeres visites on fan preguntes, tècniques per mesurar la concentració i la memoria i d’altres proves, el tractin amb fàrmacs, junt amb visites esporàdiques a algun dels dos especialistes.

-   És normal que patint la depressió i estant a l’atur, es senti culpable de no aportar res al sosteniment de la llar, de ser una càrrega per a l’esposa, i moltes vegades s’ha de valer dels pares o dels sogres, si encara són vius i cobren una pensió digna, per demanar un ajut econòmic per sobreviure la família. Normalment no ho fa el malalt, no per orgull, sinó perquè es veu incapacitat per l’enfermetat que l’aboca a la desesperança, l’ansietat, i si pot  ni surt de casa anant del sofà al llit i del llit al sofà. Encanvi l’altre cònyuge que no està malalt encara que li costi afronta la situació amb valentia i coratge alhora per sortir-se’n, tant si ha de demanar ajut a la família com si ha de fer-ho a alguna institució benèfica, com per exemple Càrites, Creu Roja, alguna ONG o les parròquies, doncs totes plegades solen fer el que poden per atendre en la mida del que els és possible les moltes peticions que ara mateix els arriben.

 -    Amb els fàrmacs i el temps les coses es veuen amb una altra perspectiva, i si finalment es troba alguna ocupació, ni que sigui de poques hores i menys remunerada, ajuda a passar l’estona i a aportar diners a casa, la qual cosa és molt gratificant i amb el temps ajuda a superar aquesta enfermetat.

-     És per això que he escrit que quan no es té cap ocupació, és  a dir estar de braços plegats, no fer res, ni quasi tan sols sortir de casa és preocupant, perquè la persona va perdent el contacte amb el món que la rodeja,  s’allunya de les amistats i sembla que com fa el que vol està bé, però s’enganya, perquè si anés a un especialista en salut mental li desaconsellaria aquest tipus de vida tan tancada en sí mateixa.

 -   De la mateixa manera però possiblement amb menys intensitat pot tenir una depressió exògena  la persona que viu sola perquè és vídua, s’ha independitzat o pel motiu que sigui. Aquest cas no es tan traumàtic, perquè no té cap càrrega econòmica que depengui d’ella, però passa pels mateixos passos de l’enfermetat i ha d’anar als especialistes que hem mencionat i probablement prendre’s també algun fàrmac, almenys durant un temps. També pot necessitar ajut econòmic, roba o menjar i llavors ha de recórrer a la familia, amistats o les Institucions que abans hem dit

 -   Al ser una depressió exògena , només que s’albiri una petita sol.lució al problema que ha causat la depressió, ja es va millorant a poc a poc i en la majoria dels casos es cura. Però s’ha de ser molt disciplinat i prendre la medicació prescrita pel metge i si es nota algun símptoma nou, dir-ho en la propera visita per si cal canviar algun medicament o ajustar el que ja es prenia.
     
 M. Carme Samaranch