- L´estrés és com un trancament de l’equilibri intern en el cos que
és necessari per a la supervivencia, i en una mida “acceptable” si es pot fer
servir aquesta paraula, diría que el ritme de vida actual moltes vegades ens hi
aboca, perquè tenim moltes circumstàncies que ens superen.Tenim doncs que un
cert nivell d’ estrés psicològic és quasi inevitable, però a nivells superiors
poden començar a presentar-se manifestacions patològiques, quan les
circumstàncies estressants són molt intenses i produeixen una desestabilització
sobtada i total de l’estructura psíquica. Llavors
parlem de l’estrés traumàtic
- Encara que l’aparició d’anomalies psíquiques en els supervivents
de guerres i desastres de la naturalesa es coneix des de fa molt anys, els
intents de descripció d’un síndrome específic, diferent del que es coneixia com
a estrés deguts a d’altres transtors psiquiàtrics en persones que en tenien
certa predisposició, no es va conèixer fins la I i II Guerra Mundial. Sobretot
en la II Guerra Mundial hi van participar psiquiatres experimentats, que van
permetre augmentar la comprensió del síndrome, que el patien sobretot els
soldats que havien estat lluitant durant un llarg període de temps. Es va
reconèixer la importància del principi terapèutic general – la necessitat
d’actuar quant abans, i de tractament psicoterapèutic-.
- A partir doncs d’aquests fets i seguint amb les investigacions, es
va arribar a la conclusió que no patien aquest símptoma clínic - l’estrés
traùmatic- només els soldats que havien lluitat en guerres, sinó d’altres
persones que estan sotmeses a molta pressió en el treball –mestres,
treballadors de cadenes de grans empreses, administratius als que se’ls demana
més del que es pot fer en l’horari pactat, etc.-, i també en moltíssimes altres
ocasions. Sols a tall d’exemple en descriuré unes quantes; quan hi ha perill
per a la pròpia vida i la de les persones de la família, destrucció sobtada de
la llar o presenciar situacions que ens afecten psíquicament com poden ser
tortures o assessinats, enfermetats psíquiques o físiques greus pròpies o d’una
persona de la familia o que estimem, mort o trauma sever d’una persona
estimada, víctimes d’agressions sexuals o de violència domèstica, i
supervivents de tota mena de desastres, accidents, etc.
- L’edat és un altre factor relacionat amb la predisposició a
contraure l’enfermetat. A similars nivells d’exposició a l’estrés afecta més a
nens, adolescents i persones grans que a els adults. Pel que fa al sexe, les
dones sembla que tenim un risc major de contraure l’estrés, després d’una
situació traumàtica, en una proporció de quasi 2/1.
- Els factors més importants en quant al aconteixement en sí mateix,
és a dir els que es relacionen amb major incidència del síndrome són:
1) La intensitat i severitat del trauma.
2) el nivell d’ implicació del subjecte amb el fet traumàtic.
3) La repetició de les situacions traumàtiques, que van agotant la
resistència i capacitat de la persona
fins que es “crema”.
4) Les característiques qualitatives de l’aconteixement o tipus de
trauma
L’estrés
post-traumàtic.
- Ve a ser com una
resposta tardana o diferida dels mateixos fets més o menys descrits
anteriorment. La persona que els pateix, davant aquests fets, té por i horror
intensos perquè se sent desamparada.
- Abans no he parlat dels símptomes d’aquest tipus d’enfermetat
mental, i en els dos casos són molt similars; dificultat per agafar el son o
per mantenir-lo –no despertar-se sovint-, irritabilitat, dificultat per
concentrar-se, hipervigilància, respostes a sobresalts exagerats i d’altres,
totalment comprensius si es té en compta que parlem de persones que tenen
present un fet propi o aliè que les ha colpit.
Tractament. Tant en un cas com en
l’altre hi ha més d’una técnica, com per exemple:
- Explicar als familiars i al pacient els símptomes i la possible
evolució.
- Comptar amb fàrmacs, que més o menys s’hauran de prendre durant 12
mesos.
- Psicoteràpia individual o de grup. La de grup, segons la meva
opinió penso pot ser més efectiva, igual que passa en la depressió o altres
transtorns mentals, ja que el recolzament de les altres persones i les seves experiències
i lluites per sortir-se’n sempre solen animar, i alhora el pacient se sent més
comprés.
- Relaxació muscular progressiva.
- És l’acte d’acabar un mateix amb la pròpia vida per considerar-la
insuportable i representa la pèrdua més radical del seu sentit. És un acte tan
singular com cada persona humana i per tant molt enigmàtic i difícil de
preveure pels psiquiatres i les persones que envolten al malalt mental. Les
causes també poden ser variadíssimes i estudis ho demostren. En general ho fan
persones que tenen una forta pèrdua d’interessos, falta de recursos econòmics,
desenganys amorosos, enfermetats, conflictes familiars, problemes laborals,
etc.
- En quant a les idees i al procés és molt difícil
analitzar-ho en abstracte, però estudis constaten que el 98% de casos de suïcidi,
tenen associada alguna psicopatologia que té com conseqüència una devallada en
el to vital amb que s’afronta el dia a dia. Segur que poden haver-hi en la
persona suicida factors de tipo biològic o psicològic, també de tipus socials,
i això junt amb les causes anomenades en el paràgraf anterior fan que hi hagi
una interacció complexa que porta a consumar el fet.
M.
Carme Samaranch
