Badalona, 29/08/2019
Sí, sí, ho heu llegit bé. D'aquí ve el meu any sabàtic en el blog i
l'article que precedeix a aquest, perquè el tracten especialistes i és més
fiable que el que pugui expressar jo.
M’estic medicant desde fa una pila d’anys d’una depressió en la que tens
èpoques dolentes com primavera i tardor i d’altres una mica més suportables com
estiu i hivern, encara que les persones que tenen coneixement de les
depressions, sense que siguin bipolars, saben que vas fent com un dofí al mar,
vull dir que ara treus el cap i uns metres més enllà –en aquest cas dies-
t’ensorres i es passa molt malament.
Bé, doncs en aquesta situació i prenent medicaments necessaris receptats
pel psiquiatra, més altres del metge del CAP per protegir l’estómac, cuidar
tiroides, baixar els triglicèrids, etc. vaig a una revisió anual i als pocs
dies m’avisen que he de repetir una prova.
Efectivament m’ho fan a un hospital gran, i després d’aquesta prova i
alguna altra em donen visita amb
l’oncòlog. Jo em trobava relativament bé, i m’anuncien que tinc un tumor
que s’ha de treure i analitzar, aviat,
perquè no és agressiu però sí que creix molt ràpidament.
Preparatius, operació i als 2 dies a casa. He d’anar-hi un cop per setmana
per fer les cures i als 30 dies justos començ0 la quimio. Aquí el tema ja es
complica perquè m’expliquen que a partir de la 2ª setmana em caurà el cabell -compro
mocadors-, i em trobo amb altres coses incòmodes que vaig assimilant lentament.
El factor més desagradable és el cansament que junt amb el que ja suposa la
depressió, costa moltíssim llevar-se del llit. A més no pots portar pesos ni fer
esforços, total em quedo d’entrada limitada, decebuda i una mica preocupada.
Després d’unes breus setmanes de descans en acabar la quimio, comença la
ràdio i augmenten els medicaments amb una pastilla per part de l’oncòlog i des
del CAP a conseqüència de la quimio i la ràdio m’han de medicar per la glucosa,
el colesterol i la tensió arterial.
He de menjar, sense gana, proteïnes,
vitamines, cereals, làctics suaus i perdo molt la noció del gust, per tant m’he
d’esforçar per menjar i beure molta aigua. I el cap a estones no el tinc gens
clar, i si ja es té insomni s’incrementa, com també la falta de ganes de fer coses,
inclús de rebre visites.
Passa en certa manera amb el càncer com amb les malalties mentals, vius
l’estigma -afront, deshonra-, i quan es tenen les dues coses és
molt més agut. El més còmode és no sortir de casa, però no convé perquè t’aïlles
més i és contraproduent, ja que el cap no para de pensar i poques vegades són
coses positives. És veritat que les persones conegudes no saben què dir-te quan
et veuen, per tant el més còmode és no visitar-te i preguntar a la familia, o
bé fer visita de compromís i sortir tot seguit perquè els recorda la situació
viscuda en el càncer d’un familiar proper, o no s’hi han trobat mai i temen no ser oportuns. Per sort penso que tot el que passa és per a bé, i això m’ajuda
recordar-ho per tirar endavant, i no perdre l’esperança de sortir-me’n.
També compto amb l’ajut de la
família i persones properes, per a fer, quan puc, el que em diuen els metges,
tant el psiquiatre que ja em portava i ha estat un molt bon suport, com els
d'oncologia que m'han tractat amb molta professionalitat i a la vegada amb
calidesa humana i paciència, cosa que s'agraeix, perquè d'entrada no saps res
de res i la notícia “tens càncer” et cau com una galleda d'aigua freda al
damunt.
M. Carme Samaranch.
