Aquesta primavera i
sobretot el calor de l’estiu que estem vivint han afectat molt en general totes
les persones, però a les que tenim una enfermetat mental, en el meu cas una
depressió, penso que molt més.
Fent memòria sobre quan va
començar la crisi, m’he de remontar a principis de març. Hi ha hagut alguns
períodes curts de 5 o 6 dies de bonança, però últimament i des de final de maig
visc de mínims tant pel que fa a les feines de casa com a les sortides per compres o coses quasi necessàries.
Entre els símptomes més
paralitzants hi ha la dificultat per llevar-me, angoixa, desgana per l’ arreglo personal, tristesa profunda, pensaments negatius
acompanyats de sentit de culpabilitat, un cansament exagerat fruit de la calor
i de no tenir un son reparador, molta susceptibilitat, falta d’afectivitat,
alguna que altre resposta airada i malhumorada –posant cara de gos enfadat, dic
en broma quan estic millor-, pèrdua de
memòria i concentració, molta lentitud en fer les coses, etc.
Amb aquest “ menú” com
aguantar i no defallir generant més plors i tristesa?.
No tinc cap vareta mágica,
però l’experiència m’ha ensenyat a tirar endavant dia rera dia, sense programar quasi cap pla i
visquent el moment present.
Des de fa molt temps apunto
el que sobresurt de cada dia, per ser més objectiva quant vaig a la consulta
del psiquiatre. No ho faig diàriament per no fer-ne un problema, sinó un parell
de cops a la setmana, i això em va bé perquè així és com si esborrés el que
m’ha passat i començés de nou.
També m’ajuda el no
comprometrem a fer una cosa, anar a un lloc o sortir amb algunes persones un
dia i hora concrets. Abans ho feia i m’angoixava molt si no podia anar-hi, ara
sobre la marxa truco a la perruquera el dia que em sento capaç d’arribar-m’hi,
o convido a que vinguin a casa si puc estar pels amics o familiars.
També mantinc l’amistat amb
moltes persones a través del mòbil i algunes aplicacions d’internet, que sense
abusar-ne són una bona manera de no estar aïllada.
I pel que fa al tracte amb
les persones de la família o amistats íntimes, que són les que han de suportar
respostes fora de to i que els poden ferir, quan ha passat la tempesta i torna
una mica de calma el millor és demanar perdó, no fent comèdia i per quedar-me tranquil.la,
sinó de debó, perquè segur que els he fet passar una mala estona. En molts
casos es aquí on noto que la falta d’afectivitat no és real, però que ells
estimant-me no saben com actuar ni si demostrar-ho o no perquè un dia ho accepto i l’endemà ho rebutjo. I he de
reconèixer que és així.
Igualment passa amb la falta de concentració i memòria
, i amb la lentitud en fer les coses. Estant en crisi ho veig exagerat, em sento
un desastre, però després analitzant-ho veig que tothom en general amb els anys
va perdent una mica aquestes facultats i sens dubte les coses de casa costa més
fer-les i es fan per etapes, quan de més joves ens menjàvem el món i erem
capaçes de regirar la casa i netejar-la en un matí. Per tant el “desastre” perd
importància perquè en part és normal.
Una vegada una doctora em
va dir molt convençuda que quan estem malament, tots els que sabem de què va la
història, és com si tinguéssim més de 40º de febre, i en algún altre article he
posat dues frases de psiquiatres de renom on definien la depressió com “la
tristesa de l’ànima” un, i l’altre “la impossibilitat d’interessar-se per a res
i de sentir cap plaer”, el que col.loquialment diem –tant se me’n dóna-.
Aquestes explicacions no
justifiquen que ens tornem persones intractables, ni que ens arrepengem en la
crisi,- penso que tots volem superar-la quant abans -, però a mi em
tranquilitzen i em fan pensar que si tinc pensaments, emocions i vivències que
no voldria per a ningú, són fruit de l’enfermetat, que no l’he buscat ni
provocat i per tant com menys hi pensi millor. No és gens fácil, d’acord, però
si es pot parar de donar-li voltes o almenys intentar-ho una i una altra
vegada, aquest sol fet ja és una petita victòria.
M. Carme Samaranch
