NÚRIA JUANICO
LLUMÀ |
Barcelona | Diari ARA |
14/02/2021
Els trastorns s'han
normalitzat a la ficció, però encara queden estigmes i tabús pendents de
resoldre
Marçal Nebot té 37 anys, és enginyer
informàtic i pare de dos nens. La primera vegada que va veure Homeland no
va parar més atenció de l'habitual al fet que la protagonista, Carrie Mathison,
tingués un trastorn bipolar. Però mentre la sèrie s'anava desplegant temporada
rere temporada, al Marçal li van diagnosticar el mateix trastorn que al
personatge principal. "He tingut un període de crisi de dos anys. Ara en
fa quatre que estic estable i he tornat a veure Homeland,
em feia gràcia", explica Nebot. En aquest retrobament amb la sèrie, s'ha
topat amb una representació de la bipolaritat que no encaixa del tot amb el que
ell ha viscut. A la ficció, la Carrie es deixa de medicar perquè aquesta és
l'única manera que pugui resoldre els trencaclosques que li van apareixent.
"Necessita la seva malaltia i desequilibrar-se per poder arribar a la
genialitat. No és gaire realista, és més aviat el contrari. Quan la malaltia et
desborda et tornes absolutament erràtic i prens males decisions", diu
Nebot.
Tot i això, que la bipolaritat sigui
present en una ficció –i més en una de tanta volada com Homeland–
indica que la salut mental no només ja forma part de l'audiovisual, sinó que
s'ha deixat d'utilitzar com un component de burla o de discriminació. "Que
parlin de nosaltres és positiu, perquè la gent és més conscient de les nostres
problemàtiques i s'eliminen prejudicis", apunta Nebot, que alhora
subratlla la importància de representar amb precisió la malaltia: "Al ser
inexactes es creen estigmes negatius, i això ens perjudica".
Els últims anys són moltes les sèries
que han incorporat la salut mental a les trames. N'hi ha que la converteixen en
eix central de les seves històries: és el cas de Pure, que relata la vida
d'una jove amb un trastorn obsessiu compulsiu, o de la comèdia Atypical,
protagonitzada per un noi amb trastorn de l'espectre autista. L'última a
sumar-se a aquest catàleg és Los espabilados, la nova sèrie
d'Albert Espinosa que es pot veure a Movistar+ i que segueix un
grup de nois que s'escapen d'un hospital. "Hi ha una tendència cap a la
normalització, amb representacions que afronten de cara les situacions, de
manera amigable i no discriminatòria", subratlla la professora d'arts i
humanitats i antropòloga digital de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC),
Elisenda Ardèvol, que afegeix que "les narratives poden ajudar a
desestabilitzar els estereotips".
Més enllà de
l'etiqueta
Un dels principals reptes de
l'audiovisual ha sigut –i encara és– que els personatges no es defineixin per
la malaltia que tenen. "Es tracta de no utilitzar l’etiqueta com a
definició del personatge que ho pateix. Cal centrar-nos més en el que mou i
remou els personatges, no només la persona afectada, sinó també tots els que
l'envolten", destaca el psicòleg i membre de la comissió de cultura del
Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Jaume Descarrega. Entre les sèries
que han aconseguit abordar aquesta complexitat hi ha la magnètica Euphoria,
de la HBO. Una de les seves
protagonistes, la Rue, pateix depressió i ansietat. La ficció plasma amb detallisme els
efectes de la malaltia, però va més enllà i retrata la Rue com una jove plena
de matisos, amb els anhels propis dels adolescents. "És important no
quedar-se només amb l'etiqueta, sinó anar més enllà de la superfície", diu
Descarrega, que també subratlla la tendència "errònia" a l'hora
d'equiparar salut mental amb psicopatologia. "No són només els trastorns.
Fa referència a qualsevol problemàtica relacionada amb els pensaments, els
sentiments i les relacions amb l'entorn", indica el psicòleg.
"Ens trobem molts cops amb el
tòpic tan arrelat de la persona amb problemes mentals que encarna el dolent de
la pel·lícula. El trastorn mental s'utilitza com a pretext de l'assassí, el
maltractador o la persona que fa coses estranyes", apunta la portaveu
d'Obertament, Ariadna Rogero. Per aconseguir una representació fidedigna, són
molts els productors que demanen assessorament a plataformes i col·lectius com
Obertament, que lluita contra l'estigmatització i la discriminació de les
persones que pateixen problemes de salut mental. Com a exemple de sèries que
tracten aquestes qüestions amb versemblança i rigor, Rogero cita la sueca Bron/Broen.
"Crida l'atenció la manera com el trastorn de la protagonista està
implícit en l'evolució del personatge, la manera com es relaciona amb
l'entorn i com aquest entorn hi reacciona. És un molt bon exemple de com
tractar positivament la salut mental en la ficció. Però això mai és blanc i
negre i potser hi ha persones amb síndrome d'Asperger a les quals no els agrada
com s'hi representa", diu Rogero.
La mirada en primera persona
Al capdavall, qui té més a dir sobre la
plasmació de la salut mental a la ficció són els que la viuen en primera
persona. I, a vegades, una sèrie pot despertar reaccions molt diferents en dues
persones amb problemes similars. És el cas de Polseres vermelles, la
producció de TV3 que narrava el dia a dia d'uns joves a l'hospital. L'única
noia del grup, la Cristina, estava ingressada perquè patia un trastorn de la
conducta alimentària. Quan es va emetre, Adriana Aparicio tenia 14 anys.
"Estava notant que alguna cosa em passava, però no sabia què era. Veure-la
em va ajudar a identificar-ho, perquè era molt similar. No em vaig sentir ni
tan sola ni tan estranya", explica Aparicio. Polseres
vermelles va actuar com una espècie de mirall. "Recordo
un moment en què la noia explica com es veu i no té res a veure amb com ho fan
els altres. Jo no em veia gaire grassa, però estava incòmoda amb mi mateixa,
amb el meu físic. A partir d'allà vaig començar a investigar", descriu
Aparicio.
Per a Helen Mercader, en canvi, la
sèrie s'allunyava molt de la seva experiència. "Es va estrenar quan tenia
11 anys. Durant la primera temporada no coneixia aquest món, me la vaig mirar i
ja està. Però en la segona temporada ja havia desenvolupat trastorns mentals i
ho vaig veure des d'una altra perspectiva. Sabia de què estaven parlant",
assenyala Mercader. Ella no es va sentir gens reflectida amb el personatge de
la Cristina. "La sèrie es fixa molt en els clixés de la malaltia i se
centra sobretot en el pes, quan el trastorn de la conducta alimentària va més
enllà. A més, t'ho pinten com si estar a l’hospital fossin unes vacances
pagades. No ajuda gaire a fer que les persones puguin entendre el
trastorn", subratlla Mercader. Tant ella com Aparicio coincideixen en
destacar que Polseres vermelles no va influir-les a l'hora de
superar la malaltia, si bé Mercader va notar l'impacte en el seu entorn.
"El fet que s’estigués emetent la sèrie en aquells moments no va ajudar a
fer que els companys de l'esplai comprenguessin la situació. Em deien que ho
feia per cridar l’atenció, per imitar la noia. Va ser contraproduent perquè em
va portar a rebre encara més estigma", diu.
Contra el tabú
del suïcidi
En aquest context, un dels aspectes més
delicats d'abordar a través de la ficció és el suïcidi. "Sabem que hi ha
l'efecte Werther, que estableix que en determinats moments les creacions
artístiques poden moure a la identificació per part dels espectadors i poden
fer que un suïcidi tiri endavant. L’important de les sèries és que no caiguin
en un sac buit. Cal preguntar-se: qui les pot veure i en quin moment es poden
veure?", apunta Descarrega. La producció de Netflix Por trece
razones, molt popular sobretot entre adolescents, va aixecar
polèmica durant l'emissió de la
primera temporada perquè mostrava de manera explícita el
suïcidi de la protagonista. Diversos experts en salut mental van queixar-se del
contingut, i més tard Netflix va decidir incorporar un missatge abans de cada
episodi que alertava de la temàtica i proporcionava als espectadors vulnerables
vies de contacte per demanar ajuda. Més endavant, també la HBO va
col·locar una alerta sobre salut mental abans de les seves produccions. "És fonamental plantejar
i animar a la demanda d’ajuda per part de la persona que ho pateix, com també
desdramatitzar la qüestió que els psicòlegs són necessaris", diu
Descarrega.
La responsabilitat dels creadors a
l'hora de plasmar qualsevol problema de salut mental és molt alta, i cal anar
en compte amb els efectes que pot tenir. En general, els experts coincideixen
en subratllar que parlar de trastorns a les sèries és positiu perquè ajuda a
visibilitzar-los, dona eines a la societat per empatitzar-hi i afavoreix el diàleg.
Ara bé, Ardèvol alerta que és perillós "caure en l'altre extrem, creure
que a les persones malaltes en realitat no els passa res i que no necessiten
curar-se o medicar-se". Arran de la sèrie Los espabilados, també
ho alertava la setmana passada la crítica
televisiva de l'ARA Mònica Planas, que relatava com "els
protagonistes fugen del psiquiàtric perquè no són ells els que estan malalts, sinó
que la culpa és del món, que no els comprèn". En la mateixa línia, Ardèvol
subratlla que "negar el problema amb una representació en què els
personatges poden fer una vida al marge d’una cura o un acompanyament és una
situació utòpica, que amaga fets reals", i recalca que "el debat és
precisament aquest, com situem i normalitzem la malaltia".
Un festival sobre la salut mental en
temps de pandèmia
Quina és l'empremta psicològica que ens
deixarà la pandèmia? El festival Brain Film Fest intentarà esbrinar-ho a través
de pel·lícules i documentals que es projectaran del 18 al 20 de març al Centre
de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). "És un tema d'una
importància cabdal, perquè té una incidència tremenda. Just ara n'estem veient
la punta de l'iceberg", explica el director del festival, Albert Solé. Per
posar una mica de llum sobre aquesta qüestió, el festival exhibirà pel·lícules
com Sistem
crasher, la història d'una nena de nou anys que veu com un episodi
traumàtic viscut en el passat comença a emergir en la seva memòria. "És
una pel·lícula complexa sobre com aquesta situació acaba tensionant tot el
sistema assistencial alemany", diu Solé. Un altre dels títols destacats en
la programació del festival és Femme fille, un documental sobre la pressió
d'una model sobre el seu físic.
Més enllà de les projeccions, el festival també acollirà activitats paral·leles com conferències i taules rodones al voltant de la salut mental, la neurologia i el cervell. En aquesta edició, el Brain Film Fest adopta el lema Brain crash i tindrà un format híbrid. Si la crisi sanitària ho permet, la programació es podrà veure de manera presencial al CCCB, però també virtualment mitjançant un acord amb la plataforma Filmin. El festival està impulsat per la Fundació Joan Maragall en col·laboració amb la Fundació Uszheimer i la productora Minimal Films.
