-
El dia 1 de juny de 2012, les associacions“FECAFAMM”, junt amb “Ammfeina” i
“Funamment”,van organitzar una jornada sobre “Inclusió laboral i
salut mental: evidències i innovació”.
-
És palpable que la inclusió laboral, millora la qualitat de vida dels malats
mentals, alhora que els fa pujar l’autoestima. “Un 40% de persones amb
transtorns mentals severs podrien treballar i ser autodependents”, va dir un
representant “d’ammfeina”.
-
Dels ponents estrangers, el primer que va prendre la paraula va dir que a
nivell mundial les associacions s’estan movent per aconseguir-ho, i per què? Doncs perquè és molt important
per als malalts mentals sentir-se útils. Hi
ha a Catalunya, i en general arreu, dues vies per les que es pot treballar per
aconseguir aquest objectiu.
-
D’una part, sensibilitzar la societat, i donar suport -via Administració
Pública- a les empreses que contractin persones d’aquest col.lectiu. En segon
lloc, es poden crear Centres perquè donin llocs de feina. S’ha comprovat que el
rendiment d’aquestes persones, quan ja han après la rutina del treball del dia
a dia, és molt alt. “Tenen dret al treball amb igualtat d’oportunitats, i
com a societat no els podem deixar de banda”. A tots ens
interessa avançar en aquest camí i de les seves respostes en podem aprendre
molt.
-
Acte seguit es va llegir un Manifest signat per 6 organitzacions
representatives de les persones amb problemas de salut mental, les seves
famílies i els professionals, en defensa de les polítiques actives d’ocupació
per a aquest col.lectiu. Al final del text es demanava que el govern de l’Estat
doti del pressupost necessari per poder mantenir el model d’inserció laboral i
també que la Generalitat es comprometi a complementar i administrar els
recursos adients per la continuïtat del model. Seguia dient ;“Qualsevol
persona en disposició i amb voluntat de treballar ha de disposar d’oportunitats
per fer-ho”.
-
Després va parlar un professional i va posar com a model d’inclusió
laboral “La Fageda”, una empresa catalana de la comarca de la Garrotxa, en la
que han constatat que els que hi treballen des que ho fan han tingut molts
menys ingressos a centres hospitalaris.
-
També ho va fer un investigador de la OMS i va donar dades dels costos
econòmics de la mala salut mental, i com aquests podrien ser molt inferiors si
els malalts puguessin treballar.. A més va dir que els costos perquè les
persones malaltes tornin a la feina són inevitables, però no es necessiten
molts recursos per readaptar a un malalt mental al món laboral, per tant
compensen en relació als costos de medicació i ingresos hospitalaris.
-
Afegí que a Austria i Finlàndia el 1990 tenien greus problemes amb malalts de
patologies mentals. Es van gastar diners per posar tallers i fer reinserció, i
ara ja fa temps en reben els beneficis. També a Escòcia s’han obert molts
tallers per a l’inclusió laboral i el resultat ha estat molt satisfactori.
-
De tota manera va fer esment de la part tant important que tenen els
empresaris, als que se’ls ha d’informar molt bé, perquè poden tenir idees
errònies. Normalment no posen obstacles per donar feina a un discapacitat, però
quan aquest és un malalat mental, la cosa canvia, per això se’ls ha d’explicar
amb dades positives la realitat, i quin és el alt grau de rendiment que els hi
poden donar.
-
La segona part de la jornada van parlar del “Club House” –La
rehabilitació comunitària- Em va semblar un projecte molt bo. Van començar
l’any 1948 a Manhattan i es reunien els malalts mentals per compartir
experiències, fins que una persona els va donar una casa i van començar a viure
allà. Ara hi ha més de 400 centres repartits arreu del món.
-
La filosofía és viure lluny de l’estigma i tenir bona acollida. Un és membre
quan decideix anar-hi i allà es reparteixen el treball entre tots. No paguen
però treballen; a la cuina, fent un treball administratiu senzill, en la
neteja…, tenen responsabilitats. Els membres han de tenir tres setmanes de
formació. Totes les habitacions són accesibles pels professionals, altres
membres, familiars, etc. Inclús hi ha residents a la Junta Directiva, on
normalment s’estableixen uns standards de bones pràctiques.
-
Els membres s’ajuden els uns als altres i sovint els directius fan
anàlisi de com va el centre. Cada dia hi ha un programa amb el seu horari i les
tasques a fer. També s’omple el temps de lleure i en el cas de no haver acabat
els estudis bàsics se’ls atén des del centre. El ratio és de 1 persona per
atendre a 17 membres, però varia segons els països “La clau de l’èxit
és que el membre sent que pertany a quelcom que és seu, i el centre és, se’l
sent seu.”
-
A continuació va parlar una persona del País Basc on hi ha el primer Grup
House. Ella ho va definir com a espais que permeten gaudir de l’oci. L’objectiu
és promocionar el model de Club House per Europa. Digué que hi han projectes a
13 països però no necessàriament tots seran Club House. El que sí volen és:
-
Tenir un projecte d’entrenament.
- Fer
un anàlisi de les necessitats
-
Tenir una página web i col.locar-hi videos.
- Fer
cursos pilot per veure com es posa en funcionament un Club House, etc.
-
El que més els va impactar de l’entrenament de la persona és la importància al
respecte de l’altre, i larelació horizontal; jo no sóc ningú per dir-te que has
de fer (o sia fóra l’autoritarisme). Cada Club House s’adapta als membres i
sempre hi ha un lloc per a la seva opinió.
-
I per últim vaig sentir unes poques paraules de “BITÀCOLA” –un canvi de mirada-
i del Projecte JOIA. Vaig sortir amb la sensació d’haver aprofitat molt bé el
temps.
M. Carme
Samaranch
