Redacció del diari ARA | Barcelona |
08/12/2021
La pandèmia del coronavirus ha generat un efecte dòmino
amb conseqüències que d’entrada eren difícils de preveure i que, més enllà de l’economia,
han arribat al submon de la delinqüència. Una ha sigut el desabastiment d’èxtasi a causa de l’augment de la
demanda per la reobertura de
l’oci nocturn. La manca d’aquest component no és negativa, però sí que ho és
que els narcotraficants reaccionin adulterant les pastilles de MDMA amb altres
tòxics -més o menys perillosos en funció de la seva falta d’escrúpols-. Els
narcos només busquen el seu benefici, i quan algú consumeix una droga il·legal
en general no sap exactament què es fica al cos, ni la dosi exacta que pren.
Per tant, tampoc coneix les conseqüències concretes que pot tenir a curt, mitjà
i llarg termini.
S’ha de vigilar que la reobertura de l’oci nocturn a
l’octubre, encara que sigui amb certificat covid, no comporti un efecte rebot
incontrolable impulsat per les ganes de gresca, comprensibles després de tant
de temps de restriccions. El desabastiment d’èxtasi ja indica que hi ha hagut
un augment important de la demanda, i és un avís de què pot passar, però no ens
podem permetre acabar en una situació pitjor que la d’abans del covid.
Els efectes de les drogues van més enllà de la diversió
que aquestes poden aportar, i el preu a pagar pot ser molt car, massa car. És
veritat que també es pot acabar pagant per les drogues legals -l'alcohol va arribar el 2014 a ser la substància que genera més peticions de
rehabilitació, segons el Projecte Home-, però aquestes no corquen la societat
de la mateixa manera que ho fan les màfies que fan negoci amb les il·legals.
Les drogues són un problema de salut pública amb seqüeles
greus per als que hi acaben sent addictes, els que en pateixen els efectes
secundaris i tot el seu entorn, i en el cas de les il·legals també hi ha
conseqüències que afecten tota la societat. Dos casos recents recorden fins a
quin punt pot arribar la corrupció dels narcotraficants: la trama de mossos i traficants desarticulada a Tarragona, que revenia material confiscat en operacions policials
per desmantellar plantacions de marihuana; i la que encapçalava Titán, un caporal de la Policia Local de Llinars del Vallès, vinculada també al tràfic de cànnabis.
Aquests dos casos només són símptomes de l’augment del
poder del mercat de la marihuana, droga de la qual Catalunya ja fa temps que és
un exportador net, i de l’abast dels tentacles de la criminalitat que hi està
associada. ¿Si els narcotraficants poden corrompre els cossos policials que els
han de perseguir, fins on poden arribar? Com a societat no ens podem permetre
relaxar la vigilància contra les màfies dedicades al tràfic de drogues; al contrari,
cal augmentar l’alerta, i més encara a mesura que anem tornant a la normalitat.
Les forces de seguretat hi tenen un paper clau, però el problema no és només
policial, i per tant cal abordar-lo amb una mirada general, també des de
l’educació i la salut. Les drogues són un problema de tots.
