Transtorns deguts a l'estrés traumàtic, post-traumàtic. El suïcidi.

-    L´estrés és com un trancament de l’equilibri intern en el cos que és necessari per a la supervivencia, i en una mida “acceptable” si es pot fer servir aquesta paraula, diría que el ritme de vida actual moltes vegades ens hi aboca, perquè tenim moltes circumstàncies que ens superen.Tenim doncs que un cert nivell d’ estrés psicològic és quasi inevitable, però a nivells superiors poden començar a presentar-se manifestacions patològiques, quan les circumstàncies estressants són molt intenses i produeixen una desestabilització sobtada i total de l’estructura psíquica. Llavors parlem de l’estrés traumàtic

-    Encara que l’aparició d’anomalies psíquiques en els supervivents de guerres i desastres de la naturalesa es coneix des de fa molt anys, els intents de descripció d’un síndrome específic, diferent del que es coneixia com a estrés deguts a d’altres transtors psiquiàtrics en persones que en tenien certa predisposició, no es va conèixer fins la I i II Guerra Mundial. Sobretot en la II Guerra Mundial hi van participar psiquiatres experimentats, que van permetre augmentar la comprensió del síndrome, que el patien sobretot els soldats que havien estat lluitant durant un llarg període de temps. Es va reconèixer la importància del principi terapèutic general – la necessitat d’actuar quant abans, i de tractament psicoterapèutic-.

-     A partir doncs d’aquests fets i seguint amb les investigacions, es va arribar a la conclusió que no patien aquest símptoma clínic - l’estrés traùmatic- només els soldats que havien lluitat en guerres, sinó d’altres persones que estan sotmeses a molta pressió en el treball –mestres, treballadors de cadenes de grans empreses, administratius als que se’ls demana més del que es pot fer en l’horari pactat, etc.-, i també en moltíssimes altres ocasions. Sols a tall d’exemple en descriuré unes quantes; quan hi ha perill per a la pròpia vida i la de les persones de la família, destrucció sobtada de la llar o presenciar situacions que ens afecten psíquicament com poden ser tortures o assessinats, enfermetats psíquiques o físiques greus pròpies o d’una persona de la familia o que estimem, mort o trauma sever d’una persona estimada, víctimes d’agressions sexuals o de violència domèstica, i supervivents de tota mena de desastres, accidents, etc.

-     L’edat és un altre factor relacionat amb la predisposició a contraure l’enfermetat. A similars nivells d’exposició a l’estrés afecta més a nens, adolescents i persones grans que a els adults. Pel que fa al sexe, les dones sembla que tenim un risc major de contraure l’estrés, després d’una situació traumàtica, en una proporció de quasi 2/1.

-     Els factors més importants en quant al aconteixement en sí mateix, és a dir els que es relacionen amb major incidència del síndrome són:

    1) La intensitat i severitat del trauma.

    2) el nivell d’ implicació del subjecte amb el fet traumàtic.

    3) La repetició de les situacions traumàtiques, que van agotant la resistència i capacitat    de la persona fins que es “crema”.

   4) Les característiques qualitatives de l’aconteixement o tipus de trauma

      L’estrés post-traumàtic.

-  Ve a ser com una resposta tardana o diferida dels mateixos fets més o menys descrits anteriorment. La persona que els pateix, davant aquests fets, té por i horror intensos perquè se sent desamparada.

-    Abans no he parlat dels símptomes d’aquest tipus d’enfermetat mental, i en els dos casos són molt similars; dificultat per agafar el son o per mantenir-lo –no despertar-se sovint-, irritabilitat, dificultat per concentrar-se, hipervigilància, respostes a sobresalts exagerats i d’altres, totalment comprensius si es té en compta que parlem de persones que tenen present un fet propi o aliè que les ha colpit.

      Tractament. Tant en un cas com en l’altre hi ha més d’una técnica, com per exemple:

-    Explicar als familiars i al pacient els símptomes i la possible evolució.

-   Comptar amb fàrmacs, que més o menys s’hauran de prendre durant 12 mesos. 

-    Psicoteràpia individual o de grup. La de grup, segons la meva opinió penso pot ser més efectiva, igual que passa en la depressió o altres transtorns mentals, ja que el recolzament de les altres persones i les seves experiències i lluites per sortir-se’n sempre solen animar, i alhora el pacient se sent més comprés.

-   Relaxació muscular progressiva.

     El suïcidi. Enfermetat o vuit existencial?

-      És l’acte d’acabar un mateix amb la pròpia vida per considerar-la insuportable i representa la pèrdua més radical del seu sentit. És un acte tan singular com cada persona humana i per tant molt enigmàtic i difícil de preveure pels psiquiatres i les persones que envolten al malalt mental. Les causes també poden ser variadíssimes i estudis ho demostren. En general ho fan persones que tenen una forta pèrdua d’interessos, falta de recursos econòmics, desenganys amorosos, enfermetats, conflictes familiars, problemes laborals, etc.

-      En quant a les idees i al procés és molt difícil analitzar-ho en abstracte, però estudis constaten que el 98% de casos de suïcidi, tenen associada alguna psicopatologia que té com conseqüència una devallada en el to vital amb que s’afronta el dia a dia. Segur que poden haver-hi en la persona suicida factors de tipo biològic o psicològic, també de tipus socials, i això junt amb les causes anomenades en el paràgraf anterior fan que hi hagi una interacció complexa que porta a consumar el fet.

      M. Carme Samaranch