- La depressió
s’ha disparat a nivell mundial, pels problemes globals que pateix cada persona
en el seu entorn i en la societat en que vivim. No fa gaires dies un psiquiatra
de renom va escriure en un diari que quan una persona es sent
decaiguda o trista, durant els àpats és millor no posar el televisor, perquè
sol coincidir amb l’hora de les notícies i com expliquen i ensenyen moltes
desgràcies ja sigui per guerres, terrorisme o desastres naturals, cal sortir d’aquesta
espiral i conversar o si s’està sol posar música, pel bé de la psique.
- Les estadístiques
són realment alarmants, i m’atreviria a dir que és una de les enfermetats més
freqüents actualment, portant en alguns casos al suicidi, i no es dóna pas
només en els nivells d’ un baix status social o en el cas de països del tercer
món, sinó a gran escala, incloent-hi també aquells que no estan en una forta
crisi econòmica.
- Bé, doncs
rellegint l’enunciat de l’article comprenem perfectament que les tres coses
afecten i molt a les persones que es troben en alguna d’aquestes situacions, i
a més no és normalment d’avui per demà, sinó que abans s’ha creat un mal
ambient al treball, o es veu venir la situación de crisi económica perquè
entren pocs ingressos a la llar, la qual cosa fa que la depressió comenci sense
que la persona malalta se’n adoni.
- Tenint en compte que
la depressió és un transtorn mental que aboca a la tristesa, alteracions del
son, i pèrdua de l’autoestima, entre d’altres símptomes, deduïm que les
persones afectades moltes vegades van en primer lloc al metge de família per
explicar el que els passa, i ben aviat aquest s’adona que la situació del
pacient l’ha portat a tenir una malaltia mental, tractant-se majoritàriament
d’una depressió exògena reactiva, que és la que té un desencadenant, és a dir
li ha vingut provocada per algun factor extern difícil de superar per sí sol.
- No sóc pas erudita en
el tema, però he estat ingressada en hospitals mentals, i vull aclarir que una
depressió exògena, és la que té un factor desencadenant, com és el cas que ens
ocupa.
- Quan una persona veu
que no té feina ni recursos econòmics i moltes vegades una família al seu
càrrec, és molt previsible que hagi d’anar a la consulta dels especialistes en
salut mental; el psiquiatra i/o el psicòleg i en principi després de les
primeres visites on fan preguntes, tècniques per mesurar la concentració i la
memoria i d’altres proves, el tractin amb fàrmacs, junt amb visites
esporàdiques a algun dels dos especialistes.
- És normal que patint
la depressió i estant a l’atur, es senti culpable de no aportar res al
sosteniment de la llar, de ser una càrrega per a l’esposa, i moltes vegades
s’ha de valer dels pares o dels sogres, si encara són vius i cobren una pensió
digna, per demanar un ajut econòmic per sobreviure la família. Normalment no ho
fa el malalt, no per orgull, sinó perquè es veu incapacitat per l’enfermetat
que l’aboca a la desesperança, l’ansietat, i si pot ni surt de casa
anant del sofà al llit i del llit al sofà. Encanvi l’altre cònyuge que no està
malalt encara que li costi afronta la situació amb valentia i coratge alhora
per sortir-se’n, tant si ha de demanar ajut a la família com si ha de fer-ho a
alguna institució benèfica, com per exemple Càrites, Creu Roja, alguna ONG o
les parròquies, doncs totes plegades solen fer el que poden per atendre en la
mida del que els és possible les moltes peticions que ara mateix els arriben.
- Amb els
fàrmacs i el temps les coses es veuen amb una altra perspectiva, i si finalment
es troba alguna ocupació, ni que sigui de poques hores i menys remunerada,
ajuda a passar l’estona i a aportar diners a casa, la qual cosa és molt
gratificant i amb el temps ajuda a superar aquesta enfermetat.
- És per això que he
escrit que quan no es té cap ocupació, és a dir estar de braços
plegats, no fer res, ni quasi tan sols sortir de casa és preocupant, perquè la
persona va perdent el contacte amb el món que la rodeja, s’allunya
de les amistats i sembla que com fa el que vol està bé, però s’enganya, perquè
si anés a un especialista en salut mental li desaconsellaria aquest tipus de
vida tan tancada en sí mateixa.
- De la mateixa manera
però possiblement amb menys intensitat pot tenir una depressió exògena la
persona que viu sola perquè és vídua, s’ha independitzat o pel motiu que sigui.
Aquest cas no es tan traumàtic, perquè no té cap càrrega econòmica que depengui
d’ella, però passa pels mateixos passos de l’enfermetat i ha d’anar als
especialistes que hem mencionat i probablement prendre’s també algun fàrmac,
almenys durant un temps. També pot necessitar ajut econòmic, roba o menjar i
llavors ha de recórrer a la familia, amistats o les Institucions que abans hem
dit
- Al ser una
depressió exògena , només que s’albiri una petita sol.lució al problema que ha
causat la depressió, ja es va millorant a poc a poc i en la majoria dels casos
es cura. Però s’ha de ser molt disciplinat i prendre la medicació prescrita pel
metge i si es nota algun símptoma nou, dir-ho en la propera visita per si cal
canviar algun medicament o ajustar el que ja es prenia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario