-
En primer lloc hem de dir que la única persona capacitada per distingir un del
dos tipus de depressió, és el psiquiatra, quasi sempre complementat pel
psicòleg, els quals amb profunditat saben introduir-se en el món intern del
pacient, tot i que el que un sent per dins, les emocions, sensacions, malestar
són molt difícils d’explicar.
-
Bàsicament quan una persona va a algun d’aquests dos especialistes és perquè
sent tristesa, tot ho veu molt negre, està desesperançat, té angoixa,
cansament, insomni i també moltes vegades mal de cap, d’estòmac, inclús com una
certa dificultat per respirar.
-
Les preguntes que fan els professionals de salut mental, junt amb les respostes
que els donen els pacients són la primera eina que tenen per veure de quin
tipus de depressió parlem, perquè hi ha molts símptomes com els descrits abans
que poden patir-los uns i altres. També es solen fer proves per mesurar la
memòria i la concentració, tests senzills o més complicats, interpretar
dibuixos, conversar uns minuts d’un tema diferent de l’enfermetat i així
comproven com s’està de capacitat de concentració i memòria.
-
Amb aquest material i el parer contrastat dels dos professionals esmentats, si
es tracta d’una persona adulta ben aviat solen diagnosticar el tipus de depressió.
Vull afegir que una depressió és una enfermetat, com pot ser-ho qualsevol
altra, i no un defecte del caràcter. Potser ja ho he posat a algun altre
article, però és que sovint s’ens penja l’etiqueta de ser “persones rares” i el
que som és persones malaltes.
- La
depressió endògena és més de l’estat de l’ànim, sense que el
pacient pugui fer servir la voluntat perquè aquesta eina aquí no serveix. És
deguda a causes biològiques i essencialment heretada encara que sigui de
tercera, quarta o cinquena generació. No l’ha desencadenat cap problema. És una
enfermetat produïda per un transtorn cerebral dels neurotransmisors entre
d’altres elements del cervell, almenys això és el que jo sé.
-
Els símptomes generals dels dos tipus de depressió en el cas de l’endògena són
molt més accentuats, sobretot quan es pateix una crisi. La tristesa que es sent
és incomprensible inclús per les persones amb qui viu el pacient, és una
tristesa vital, sols ho enten –a part dels professionals- qui ho ha passat, i
si s’ha dormit alguna hora, el despertar és feixuc perquè s’està ja cansat i la
persona malalta és normalment incapaç de llevar-se.
-
També es té molta sensació d’inutilitat, de culpa, de no ser important per a
ningú, no es té interés per a res –és el que en català col.loquial diríem “tant
se’m en dóna-, la sensibilitat està a flor de pell, i les coses no sempre
s’interpreten bé, s’acusa falta d’afectivitat encara que se’n tingui, en fi és
un món complicat…Tots aquests símptomes i més, calen fins el moll de l’os i
sols es poden aliviar amb medicació, fent exercicis de relaxació i moltíssima
paciència…
-
A mesura que el pacient es va recuperant de la crisi pot fer una vida més o
menys“normal” perquè en general no es pot estudiar per falta de memòria i concentració,
ni treballar ja que la majoria de malats estan incapacitats per fer-ho, encara
que sigui un treball senzill, doncs complir amb un horari, estar amb els
companys, aixecar-se del llit, tot, comporta angoixa… s’ha de portar una vida
tranquil.la intentant fer el que es pot, com es ara un exercici físic moderat,
natació, passejar, conversar, llegir, escoltar música relaxant…
-
Es importantíssim l’ajut i el recolzament de familiars i amics en qualsevol
dels dos tipus de depressió, sé que surt aquest tema en altres articles però
mai està de més recalcar-ho, i en aquest cas més perquè el procés és llarg i
moltes vegades l’enfermetat es cronifica, vull dir que no es cura mai.
-
Per contra en la depressió exògena o reactiva normalment
hi ha una causa que l'ha desencadenat. Pot ser la mort d’un parent molt proper,
un revés econòmic, un fracàs en els estudis o el treball, el trancament del
matrimoni, etc.
-
També és una enfermetat mental que cal tractar anant a un especialista, i en
principi, segons els símptomes en que es presenta, recórrer per un temps a un
fàrmac. Això el psiquiatra o el psicòleg que atenen al pacient ja ho tenen en
compte, però la medicació sol ser més fluixa i també més curt el període que
cal prendre-la.
-
A més en el cas d’aquest tipus de depressió, una vegada assumida la situació
que l’ha provocada, o bé si ha estat un problema, quan aquest s’ha resolt,
seguint les pautes de conducta del metge –inclòs el fàrmac si cal-, és més
fácil sortir-se’n.
-
Per l’experiència de persones conegudes que han passat per aquesta enfermetat,
amb el temps, sol ser quasi més efectiu que el fàrmac la visita esporàdica al
psicòleg, que és el que fa un seguiment espaiat segons el grau de depressió que
es pateixi. I normalment el malalt es cura en un percentatge molt alt de casos.
M.
Carme Samaranch
No hay comentarios:
Publicar un comentario