Inclusió laboral i salut mental

-  El dia 1 de juny de 2012, les associacions“FECAFAMM”, junt amb “Ammfeina” i “Funamment”,van organitzar una jornada sobre “Inclusió laboral i salut mental: evidències i innovació”.

-  És palpable que la inclusió laboral, millora la qualitat de vida dels malats mentals, alhora que els fa pujar l’autoestima. “Un 40% de persones amb transtorns mentals severs podrien treballar i ser autodependents”, va dir un representant “d’ammfeina”.

-  Dels ponents estrangers, el primer que va prendre la paraula va dir que a nivell mundial les associacions s’estan movent per aconseguir-ho, i per què? Doncs perquè és molt important per als malalts mentals sentir-se útils. Hi ha a Catalunya, i en general arreu, dues vies per les que es pot treballar per aconseguir aquest objectiu.

-  D’una part, sensibilitzar la societat, i donar suport -via Administració Pública- a les empreses que contractin persones d’aquest col.lectiu. En segon lloc, es poden crear Centres perquè donin llocs de feina. S’ha comprovat que el rendiment d’aquestes persones, quan ja han après la rutina del treball del dia a dia, és molt alt. “Tenen dret al treball amb igualtat d’oportunitats, i com a societat no els podem deixar de banda”. A tots ens interessa avançar en aquest camí i de les seves respostes en podem aprendre molt.

-  Acte seguit es va llegir un Manifest signat per 6 organitzacions representatives de les persones amb problemas de salut mental, les seves famílies i els professionals, en defensa de les polítiques actives d’ocupació per a aquest col.lectiu. Al final del text es demanava que el govern de l’Estat doti del pressupost necessari per poder mantenir el model d’inserció laboral i també que la Generalitat es comprometi a complementar i administrar els recursos adients per la continuïtat del model. Seguia dient ;“Qualsevol persona en disposició i amb voluntat de treballar ha de disposar d’oportunitats per fer-ho”.

-  Després va parlar un professional i va posar com a model d’inclusió laboral “La Fageda”, una empresa catalana de la comarca de la Garrotxa, en la que han constatat que els que hi treballen des que ho fan han tingut molts menys ingressos a centres hospitalaris.

-  També ho va fer un investigador de la OMS i va donar dades dels costos econòmics de la mala salut mental, i com aquests podrien ser molt inferiors si els malalts puguessin treballar.. A més va dir que els costos perquè les persones malaltes tornin a la feina són inevitables, però no es necessiten molts recursos per readaptar a un malalt mental al món laboral, per tant compensen en relació als costos de medicació i ingresos hospitalaris.

-  Afegí que a Austria i Finlàndia el 1990 tenien greus problemes amb malalts de patologies mentals. Es van gastar diners per posar tallers i fer reinserció, i ara ja fa temps en reben els beneficis. També a Escòcia s’han obert molts tallers per a l’inclusió laboral i el resultat ha estat molt satisfactori.

-  De tota manera va fer esment de la part tant important que tenen els empresaris, als que se’ls ha d’informar molt bé, perquè poden tenir idees errònies. Normalment no posen obstacles per donar feina a un discapacitat, però quan aquest és un malalat mental, la cosa canvia, per això se’ls ha d’explicar amb dades positives la realitat, i quin és el alt grau de rendiment que els hi poden donar.

-  La segona part de la jornada van parlar del “Club House” –La rehabilitació comunitària- Em va semblar un projecte molt bo. Van començar l’any 1948 a Manhattan i es reunien els malalts mentals per compartir experiències, fins que una persona els va donar una casa i van començar a viure allà. Ara hi ha més de 400 centres repartits arreu del món.

-  La filosofía és viure lluny de l’estigma i tenir bona acollida. Un és membre quan decideix anar-hi i allà es reparteixen el treball entre tots. No paguen però treballen; a la cuina, fent un treball administratiu senzill, en la neteja…, tenen responsabilitats. Els membres han de tenir tres setmanes de formació. Totes les habitacions són accesibles pels professionals, altres membres, familiars, etc. Inclús hi ha residents a la Junta Directiva, on normalment s’estableixen uns standards de bones pràctiques.

-  Els membres s’ajuden els uns als altres i sovint els directius fan anàlisi de com va el centre. Cada dia hi ha un programa amb el seu horari i les tasques a fer. També s’omple el temps de lleure i en el cas de no haver acabat els estudis bàsics se’ls atén des del centre. El ratio és de 1 persona per atendre a 17 membres, però varia segons els països “La clau de l’èxit és que el membre sent que pertany a quelcom que és seu, i el centre és, se’l sent seu.”

-  A continuació va parlar una persona del País Basc on hi ha el primer Grup House. Ella ho va definir com a espais que permeten gaudir de l’oci. L’objectiu és promocionar el model de Club House per Europa. Digué que hi han projectes a 13 països però no necessàriament tots seran Club House. El que sí volen és:

        - Tenir un projecte d’entrenament.

        - Fer un anàlisi de les necessitats

        - Tenir una página web i col.locar-hi videos.

        - Fer cursos pilot per veure com es posa en funcionament un Club House, etc.

-  El que més els va impactar de l’entrenament de la persona és la importància al respecte de l’altre, i larelació horizontal; jo no sóc ningú per dir-te que has de fer (o sia fóra l’autoritarisme). Cada Club House s’adapta als membres i sempre hi ha un lloc per a la seva opinió.

-  I per últim vaig sentir unes poques paraules de “BITÀCOLA” –un canvi de mirada- i del Projecte JOIA. Vaig sortir amb la sensació d’haver aprofitat molt bé el temps.

M. Carme Samaranch