QUADERN | A la lletra
Qui mesura la importància del patiment de cada
subjecte?
El DSM, Diagnostic and Statistical Manual of
Mental Disorders, és un manual de l’associació nord-americana de
psiquiatria que enumera una llista extensa dels anomenats trastorns mentals.
Ara se’n discuteix sobre la cinquena edició (maig del
2013). Cada nova edició amplia desorbitadament noms de malalties psíquiques que
no són sinó símptomes o, més obscenament, noms de malalties dissenyats per la
indústria farmacèutica, i hi ha un moviment mundial que qüestiona el rigor del
contingut d’aquesta obra: una resposta massiva, recollida de signatures, actes
i conferències, manifestos, etc. Va haver-hi un moment difícil perquè els
psicòlegs nord-americans volien "negociar" alguns punts per tal de
salvar aspectes del manual. La resta del món va decidir tirar endavant sense
els col·legues dels Estats Units. Però, finalment, l’Institut Nacional de Salut
Mental d’aquell país va anunciar que abandonava definitivament la classificació
del DSM perquè la considerava mancada de validesa científica. Un cop dur per a
la indústria farmacològica.
Per a fer-nos-en una idea, el DSM-5 considera
trastornat mentalment qui "pateix accessos de mal humor freqüents",
"qui pateix oposició desafiadora", és a dir, "certs xiquets que
diuen que ‘no’ als pares un cert nombre de vegades"
.
No és gens estrany si pensem que un programa salvatge,
més propi de l’època nazi, com ara Supernanny s’emet en horari
infantil i familiar.
Molts psicòlegs, i pràcticament tots els
psicoanalistes, observen amb preocupació com creix la medicació psíquica entre
els xiquets, cada volta més i cada vegada a una edat més primerenca. Sembla que
es tracta d’habituar-los des de ben menuts a devorar medicaments.
Un xaval de pocs anys, de qui cal esperar una
vitalitat pròpia de l’edat, és tractat immediatament d’"hiperactiu"
si es manifesta així. Si és incapaç de parar quiet, mut, catatònic davant del
televisor vol dir que pateix una malaltia diagnosticada pel DSM
.
Igualment passa amb el famós "trastorn
bipolar" que ara sembla estendre’s com una passa entre la població.
Qui no té moments d’eufòria seguits de melangia o
simplement de tristesa per qualsevol motiu, siga important o no? I qui mesura
la importància del patiment de cada subjecte? Hi ha qui no vessa una
llàgrima per la mort d’un familiar i en canvi s’afona si se li mor el gos, o
perquè ha rebut la notícia de la desaparició d’una amistat.
Aquesta deu ser l’arrel de la qüestió: fabricar el
medicament, inventar el nom de la malaltia i administrar-lo conjuntament,
estadísticament, sense distingir les persones d’una en una. I resulta que no
funciona si no és en el miratge del curt termini. La gent és tossuda,
particular, respon al mateix ritme o a un ritme superior als diagnòstics amb
manifestacions simptomàtiques noves. Els laboratoris no donen l’abast.
(Bonjour, tristesse,
seu a taula; compartim el vi, la música, un alé de lentitud. Ací, a les
catacumbes de l’ésser humà, lluny de manuals i classificacions)
Encara que ja fa uns dies que vaig posar aquest article, cada vegada que veig el títol em tira enrera, no m'agrada que hagin utilitzat la paraula "bojos". Podien perfectament expressar el mateix fent servir "enfermetat mental". I és que per boig s'entén una persona que no pot raonar, perquè no té judici, seny, encanvi un malalt mental en un moment donat pot patir una crisi, de la que es pot curar o no, però generalment no té a veure amb no poder raonar. És una enfermetat localitzada en el cervell, com una altra persona pot estar malalta o amb disfuncions al ronyó o als pulmons. No vaig poder canviar el títol perquè l'article era íntegre del diari, però vull aclarir que és una frase desafortunada.
ResponderEliminar