La capsa de Pandora; depressió severa més càncer

Badalona, 29/08/2019

Sí, sí, ho heu llegit bé. D'aquí ve el meu any sabàtic en el blog i l'article que precedeix a aquest, perquè el tracten especialistes i és més fiable que el que pugui expressar jo.

M’estic medicant desde fa una pila d’anys d’una depressió en la que tens èpoques dolentes com primavera i tardor i d’altres una mica més suportables com estiu i hivern, encara que les persones que tenen coneixement de les depressions, sense que siguin bipolars, saben que vas fent com un dofí al mar, vull dir que ara treus el cap i uns metres més enllà –en aquest cas dies- t’ensorres i es passa molt malament.

Bé, doncs en aquesta situació i prenent medicaments necessaris receptats pel psiquiatra, més altres del metge del CAP per protegir l’estómac, cuidar tiroides, baixar els triglicèrids, etc. vaig a una revisió anual i als pocs dies m’avisen que he de repetir una prova.

Efectivament m’ho fan a un hospital gran, i després d’aquesta prova i alguna altra em donen visita amb  l’oncòlog. Jo em trobava relativament bé, i m’anuncien que tinc un tumor que s’ha de treure i analitzar,  aviat, perquè no és agressiu però sí que creix molt ràpidament.

Preparatius, operació i als 2 dies a casa. He d’anar-hi un cop per setmana per fer les cures i als 30 dies justos començ0 la quimio. Aquí el tema ja es complica perquè m’expliquen que a partir de la 2ª setmana em caurà el cabell -compro mocadors-, i em trobo amb altres coses incòmodes que vaig assimilant lentament. El factor més desagradable és el cansament que junt amb el que ja suposa la depressió, costa moltíssim llevar-se del llit. A més no pots portar pesos ni fer esforços, total em quedo d’entrada limitada, decebuda i una mica preocupada.

Després d’unes breus setmanes de descans en acabar la quimio, comença la ràdio i augmenten els medicaments amb una pastilla per part de l’oncòlog i des del CAP a conseqüència de la quimio i la ràdio m’han de medicar per la glucosa, el colesterol i la tensió arterial.

 He de menjar, sense gana, proteïnes, vitamines, cereals, làctics suaus i perdo molt la noció del gust, per tant m’he d’esforçar per menjar i beure molta aigua. I el cap a estones no el tinc gens clar, i si ja es té insomni s’incrementa, com també la falta de ganes de fer coses, inclús de rebre visites.

Passa en certa manera amb el càncer com amb les malalties mentals, vius l’estigma -afront, deshonra-, i quan es tenen les dues coses és molt més agut. El més còmode és no sortir de casa, però no convé perquè t’aïlles més i és contraproduent, ja que el cap no para de pensar i poques vegades són coses positives. És veritat que les persones conegudes no saben què dir-te quan et veuen, per tant el més còmode és no visitar-te i preguntar a la familia, o bé fer visita de compromís i sortir tot seguit perquè els recorda la situació viscuda en el càncer d’un familiar proper, o no s’hi han trobat mai i temen no ser oportuns. Per sort penso que tot el que passa és per a bé, i això m’ajuda recordar-ho per tirar endavant, i no perdre l’esperança de sortir-me’n.

 També compto amb l’ajut de la família i persones properes, per a fer, quan puc, el que em diuen els metges, tant el psiquiatre que ja em portava i ha estat un molt bon suport, com els d'oncologia que m'han tractat amb molta professionalitat i a la vegada amb calidesa humana i paciència, cosa que s'agraeix, perquè d'entrada no saps res de res i la notícia “tens càncer” et cau com una galleda d'aigua freda al damunt.

M. Carme Samaranch.