Eduard Vieta: “Amb tractament, una persona bipolar pot fer una vida normal”

Entrevista amb l'investigador i cap del Grup de Transtorn Bipolar de l'Hospital Clínic de Barcelona.

ANTONI BASSAS | Barcelona | ARA | 07/07/2014

Cada any, l’agència internacional Thompson Reuters fa una llista dels científics del món més influents en les seves respectives àrees d’investigació. Més de la meitat d’aquest rànquing de 3.000 investigadors són nord-americans, 48 són espanyols, i 18, catalans. El doctor Eduard Vieta n’és un, pels estudis que està desenvolupant a l’Hospital Clínic de Barcelona sobre el trastorn bipolar.

P.- Quina és la línia principal de recerca que està mantenint en relació al trastorn bipolar?.

R.-Tenim una unitat a l’Hospital Clínic en què atenem persones que tenen aquesta malaltia i, a més, fem docència i recerca. Sobretot, el que se’ns està reconeixent són els estudis que han tingut impacte sobre la pràctica clínica.

P.-¿Hi ha un percentatge molt important de gent que és bipolar i no ho sap?

R.-Sí. El que passa és que els casos més greus sí que realment estan més o menys identificats. Però hi ha gent que té formes lleus de la malaltia i que no ho ha identificat, o que es pensa que té depressions exclusivament. Es tracta d’una patologia que té fases depressives però també d’eufòria, d’acceleració i moltes vegades passen desapercebudes.

P.-Com distingir un canvi d’ànim?

R.-Sobretot per la intensitat i la freqüència dels canvis. Les persones que tenen un trastorn bipolar i les que no, no som qualitativament diferents, sinó que som quantitativament diferents.

P.-Es pot tractar amb èxit?

R.-Sí. Des de fa 60 anys. Llavors hi va començar a haver tractaments i ara en tenim força. Disposem d’uns 15 medicaments que funcionen. I la malaltia es tracta amb medicaments, però també amb intervencions psicològiques o amb psicoteràpia.

P.-Una persona amb trastorn bipolar deu tenir moltes dificultats per aconseguir feina. És just?

R.-És freqüent, però no és just. Moltes vegades el motiu pel qual perden la feina o no se’ls agafa és només per l’etiqueta o perquè ho diuen obertament. És veritat que tenir un trastorn bipolar, si no està del tot compensat, pot ser un handicap. Però amb un tractament adequat es pot fer una vida normal.

P.-Llavors, què diuen als pacients? ¿Val més que ho amaguis o val més que ho diguis?

R.-Que no sigui una cosa que diguis d’entrada. En tenir un estigma associat, no és una cosa per anar dient la primera vegada que coneixes algú. Ara bé, també recomanem, si la persona està bé i ho té assimilat, que un cop tingui confiança amb l’altre ho expliqui. Per tant, la nostra recomanació no és mentir, sinó simplement no explicar-ho d’una manera oberta i sincera des del primer dia.

P.-Què és el que afecta més a l’hora de tenir un trastorn bipolar, la qüestió genètica o l’ambiental?

R.-És una qüestió genètica en gran mesura. Això són part dels estudis que hem fet i que han fet altres grups internacionals, que demostren que hi ha una associació amb uns certs gens i amb una certa predisposició familiar, però després hi ha uns factors desencadenants, que són ambientals.