Amaxofòbia, una realitat silenciosa

JOSEP FITA      |      lavanguardia.com      |      02/07/2026

A nou milions d’espanyols els fa por conduir en major o menor mesura

Fa gairebé 15 anys que Emi García (56 anys, Vilanova i la Geltrú) no condueix. La raó? Poc després de treure’s el carnet (als 42) va començar a treballar a Barcelona i a desplaçar-s’hi amb tren. Així, van anar passant els anys i, sense ser-ne gaire conscient, va anar creixent dins seu un rebuig del cotxe. “Ja de per si, conduir no m’ha agradat mai gaire”, admet a La Vanguardia . Fins que es va adonar que tenia un problema. Es diu amaxofòbia, una por intensa, persistent i irracional de conduir un vehicle o anar-hi i que afecta nou milions d’espanyols, en major o menor mesura.

Ahir, però, i gràcies a una iniciativa d’ Europcar, l’Emi es va tornar a posar al volant. Ella és una de les sis persones que han seguit una teràpia –conduïda per Cristina Rojas, especialista en amaxofòbia– per perdre la por de conduir. El tractament va constar de nou sessions en línia (una per setmana, de dues hores i en què van rebre eines per afrontar les pors), exercicis i tres fases pràctiques: la primera la van desenvolupar des de casa i a través d’un videojoc; la segona, amb simuladors de conducció, i la tercera, conduint un vehicle real.

“Quan pujo a un cotxe, sento un gran rebuig”, diu una dona afectada per aquesta por intensa i irracional

Aquesta última fase la van fer ahir al Circuit de Barcelona-Catalunya. Coincideix que ja coneixien el traçat, ja que l’havien fet abans i de manera virtual a través del videojoc i el simulador. “Em pensava que no seria capaç de fer ni una volta; estava molt nerviosa, tot i que després m’he relaxat”, revela l’ Emi. Va pujar al cotxe acompanyada de Rojas. “Tota sola m’hauria fet molt respecte”. Al final va ser capaç de conduir i, fins i tot, es va arribar a sentir còmoda­.

“He intentat no fer-hi gaires voltes, que és el que et paralitza. Sabia que, o sortiria bé i el cap em faria un clic, o que seria un desastre, amb la qual cosa hauria arxivat­ de manera definitiva el tema del cotxe”.

Fa uns cinc anys va fer un intent per reprendre la conducció. Va ser en un polígon i l’experiència no va ser gaire positiva. “Tenia­ ganes de baixar-ne. Potser també per una mica de claustrofòbia”.

Defensora del transport públic, assegura que no en pots dependre. Lamenta que fa temps que desplaçar-se de Calafell (on viu) a Vilanova i la Geltrú (d’on és originària) amb Rodalies és un impossible. “És vergonyós. Els trens no funcionen, els auto­busos passen quan volen... Això del cotxe és gairebé com una obli­gació­­”­­.

Com l’Emi, Víctor Barceló (29 anys, O Ribeiro, Galícia) també fa uns quants anys que no es posa al volant, tot i que menys: al voltant de quatre. Es va treure el carnet als 18 i “amb molta fortuna”, explica. “Sentia que no sabia conduir quan me’l van donar”. Va fer les pràctiques sempre en un poble i entrar a una ciutat, ja amb el carnet, li feia molt respecte. Amb el temps es va acabar traslladant a una gran ciutat i va acabar aparcant definitivament el cotxe.

Pensar a conduir en ciutat és el que l’amoïna més. “El trànsit, molts carrils, perdre’s, que et xiulin... Em crea rebuig. Sempre busco una alternativa, encara que impliqui més temps de desplaçament”. Reconeix que no li agrada parlar del tema. És normal. Especialment entre els homes, segons Rojas. “Hi ha la creença que a un home li encanta la gasolina, la carretera... Per això hi ha vergonya a l’hora d’explicar-ho”, afirma. També incomprensió. Sobretot en els casos (que n’hi ha, tant en ells com en elles) de conductors que circulen per la ciutat o les carreteres convencionals, però no per una autopista, o que fins i tot estableixin incomoditat a l’hora de passar per un túnel o circular a certa velocitat. De fet, hi ha persones que condueixen malgrat el patiment: són un 6% dels afectats els que tenen una por incapacitant que pot arribar a impedir la conducció.

Ara el repte per a l’Emi, en Víctor i els altres quatre participants de la iniciativa és persistir després d’haver fet aquest primer pas. “Ara comença el desafiament de debò. Això no deixa de ser irreal. Hi ha revolts al circuit, però no obstacles ni altres cotxes”, apunta l’Emi.

“A Galícia hi ha carreteres ­secundàries que són perilloses, amb revolts complicats, venen cotxes i ni tan sols els veus, i això em fa força por. El repte és ­començar per nivells, de manera progressiva”, afirma en Víctor. Almenys, diu, ara està més ­motivat per intentar-ho.